AOLEANG. El gran festival dels Konyak

  És una gran festa tradicional el poble Konyak. Cada any, durant les primeres setmanes d’abril, quan ja han acabat de sembrar les noves llavors, es vesteixen de festa amb els seus atuell tradicionals per a celebrar l’arribada d’una nova temporada.

  Els camps vells ja han quedat enrere i una nova vida apareix amb l’arribada de la primavera. Demanen al seu déu una bona collita per a la propera temporada.

  L’Aoleang dura sis dies. Cada dia té un nom i un significat diferent: (1) Hoi Lai Yah Nyih : és el dia d la preparació. Es recull la llenya que es necessitarà, es preparen els vestits i els ornaments. El cap de família sacrifica un pollastre al camp i rega un altar amb la seva sang per a demanar una bona collita. Amb els budells de l’animal, prediu el futur de la seva família. Es cuina el pollastre que es du a casa, amb la família, però primer ofereixen una de les seves potes perquè se la mengi el veí. També es preparen els morung per als balls.

(2) Yin Pho Nyih: es lliguen els animals domèstics i els preparen per a matar-los. Els joves adolescents que ja han fet els seus aprenentatges,  surten a la selva fins el dia següent on arribaran ja com a caçadors i seran tatuats.

(3) Yin Mok Shek Nyih: la festa té inici després d’acabar el pavelló de bambú decorat “Koiphong”. Llavors els joves toquen el llarg timbal tradicional dels Konyak per tornar cap a casa i ajudar en la matança dels animals. Però primer, tots els homes  reunits al morung, menjaran les millors viandes i beuran cervesa d’arròs.

(4) Lingnyu Nyih : és el dia més important de la festa. Homes i dones vesteixen les seves millors gal·les  per passar el dia sencer ballant i divertint-se. A cada casa es preparen les millor festes i es conviden els amics, parents i veïns a dinar. A la tarda, a les portes del poble, es fa un ritual simbolitzant com s’ensenyava als joves a ser uns caçadors de caps. Cap al tard, al morung, els homes canten cançons que parlen dels seus defectes i les seves qualitats. Els temes de les cançons solen ser sobre lluites. Un cop han acabat la festa segueix representant el que tradicionalment es feia amb els enemics vençuts.

S’acaba el dia amb trets d’armes de foc davant les cases de cadascú.

5) Lingha Nyihand : és un dia per a mostrar respecte. Els joves honoren els vells, les filles casades tornen a casa dels seus pares per ofereir-los festes, es visiten les tombes dels amics i familiars morts en senyal de respecte i record i es declara l’amistat permanent entre els diferents veïns, una amistat que es mantindrà al llarg dels anys i, com a mostra d’això, s’intercanvien les millors viandes entre les diferents cases.

6) Lingshan Nyih: és el dia de fer neteja. Tot el poble es posa a recollir les cases i el  morung per tornar a deixar-ho tot tal i com estava.

  El Quim i la resta de la Caravana van tenir l’honor de ser convidats a participar en aquest gran festival.

NAGALAND. Nacionalisme..

  El poble naga està format per més de 40 tribus o comunitats diferents.

  Fa prop de 200 anys, els britànics van ocupar part de les terres del poble naga. Van instaurar el seu colonialisme, és a dir, van voler convertir aquestes terres en una prolongació de les seves i els seus habitants van passar a ser súbdits britànics.

  Aquesta ocupació va durar uns cent anys. Després, el poble naga va aconseguir alliberar-se dels britànics. Tenia dret a una absoluta independència, però va passar a ser un estat més de l’Índia.

  Els naga no van voler sotmetre’s a la constitució índia i van començar les revoltes. La repressió índia va ser molt dura. Des de llavors, fa un centenar d’anys, els naga lluiten per recuperar la seva independència. Les revoltes són constants, però el govern indi arremet violentament davant de qualsevol rebel·lió.

  Es van fer unes votacions on els naga van votar en un 99,98% a favor de la seva independència. En les eleccions a nivell de l’Índia, no hi ha cap papereta de la gent de naga, els vots són tots dels militars indis i dels funcionaris indis.

  No ha hagut manera d’arribar a cap acord de pau perquè el govern indi no cedeix. La lluita i la violència constant durant tants i tants anys ha provocat diferències i enfrontaments fins i tot entre les diferents tribus del poble. Alguns volen acabar amb aquesta situació i proposen de sotmetre’s al govern indi, d’altres segueixen una lluita que sembla no tenir fi.  

  En Quim ens ha enviat alguna imatge:

ELS MORUNG. La religió dels konyak

  En la cultura Konyak, el món no només es compon de les coses que es poden veure, sinó també de multitud d’éssers i forces invisibles.

  Entenien la caça de caps com un benefici per als vius.

  Cal entendre que era un poble guerrer, no per gust, sinó per poder afrontar les freqüents invasions d’altres pobles. A partir d’aquí, tot i que sigui molt diferent de la nostra, hem d’intentar entendre la seva cultura.

  A cada poblat existeix un Morung, o casa dels rituals. Allí s’inicien els futurs guerres konyak. Només hi tenen accés els nois adolescents.

  Els savis ensenyen la història dels seus avantpassats als joves i els inicien en les tradicions del seu poble. A part del ser un espai dedicat a l’ensenyament, també és on s’allotgen els joves durant el seu aprenentatge.

  Hi ha una gran tradició a treballar la fusta. Tallen figures humanes de grans dimensions i elaboren els seus instruments amb aquests sistema. Les talles són totes fetes d’una única peça, la qual cosa vol dir que el seu treball és molt difícil i elaborat.

  Un dels instruments més coneguts de la zona és el “long drum”, o timbal llarg. És un tronc llarg i foradat, que piquen amb una mena de macetes.

  Aquest és un instrument bàsicament de comunicació. L’utilitzen per a comunicar-se amb poblats propers, per anunciar alguna mort i també en les seves festes tradicionals.

  El Quim ens comenta, també, que n’ha vist alguns de 10 metres de llarg.

  Als morung també hi trobarem, per una banda moltes escultures (totes són tallades en una sola peça) i per l’altra banda hi trobarem restes d’esquelets humans i animals.

  Aquestes són algunes fotografies de l’interior d’un morung que ens ha enviat en Quim:

Nagaland: Els Konyak

  Nagaland és un dels estats del nord-est de l’Índia, fronterer amb Birmània, a l’extrem est de la serralada de l’Himàlaia, en uns terrenys abruptes, de rica vegetació i una fauna molt diversa.

  Hi ha un munt de tribus diferents, cadascuna amb  la seva pròpia cultura i tradicions. El que tenen en comú és el seu origen: totes són descendents dels antics mongols que, fa milers d’anys, es van instal·lar en aquesta zona.

  La tribu del Konyak ha estat sempre la més temuda i respectada. Era una tribu guerrera molt violenta, coneguda com “els caçadors de caps”, perquè tenien el costum de tallar el cap dels enemics derrotats.

   Els homes es tatuaven les cares per a provocar una impressió més temible. Però el privilegi de tatuar-se la cara només l’aconseguien un cop demostraven que eren uns bons caçadors de caps.

  Les dones d’aquestes tribus també porten tatuatges, però els duen a les cames. Els seus tatuatges simbolitzen que ja poden tenir fills i que estan preparades per a deixar la llar on van néixer. Algunes dones també porten tatuatges sota els llavis o a les galtes.

  La fauna que, anys enrere, havia estat molt abundant, s’ha vist reduïda dràsticament per dos factors: un és el gran augment de població de la zona i l’altre és la incorporació d’armes sofisticades per a la cacera. Així ara queden molts menys elefants, panteres o tigres dels que s’acostumaven a trobar en aquesta zona.

  La gent viu a les parts altes de les muntanyes per estar més protegits. Les cases estan fetes de bambú barrejat amb argila. Els sostres els fan amb fulles seques de palmera entrellaçades de tal manera que durant uns tres anys són impermeables a les abundants pluges dels monsons que regularment acostumen a assotar aquestes terres.

  Dins les cases, el foc a terra sempre és encès. Al damunt hi ha una campana de bambú i l’utilitzen per a secar  o deixar fermentar tota mena d’aliments.

  L’arròs, acompanyat de verdures (com les fulles de bananers) es menja tres cops al dia. La qual cosa no vol pas dir que no els agradi la carn. De carn se’n menja sempre que és possible. Tant els agrada que, sembla ser, que en èpoques en què encara tallaven caps (fa uns 60 anys ho van deixar de fer) és possible que mengessin carn humana.

  Un dels plats preferits és el gos. El posen a bullir amb aigua, gingebre, all, bitxos i sal.

  Alguns dels membres de la Caravana, per compromís més que res, van tastar aquesta carn. En Quim ens explica que tant l’Stefano, com la Rose Marie, com el Sebas (que van ser els més agosarats) feien una cara estranya mentre el menjaven. Es veu que gaire bo no ho és. A més la Rose Marie ens explica que els cuiners no van netejar la carn abans de posar-la a bullir i que estava tota ensangonada. Potser que el plat estigués mal cuinat, potser que aquest menjar no està fet per a nosaltres.

  Aquestes són algunes del munt d’imatges que en Quim ens ha fet arribar des de Nagaland.

LA MINERIA A MEGHALAYA

  La font econòmica més important d’aquest estat és la mineria.

Hi ha dos tipus: la de carbó i la de pedra calcària.

  Les mines de carbó estan situades a les terres de les tribus dels Garos i dels Khasis. Teòricament les terres són propietat d’aquestes ètnies i mai no poden vendre’s. Però resulta que, legalment, no hi ha res escrit sobre llogar-les.

  Els anomenats “barons del carbó” van llogar les terres per a instal·lar les seves empreses mineres, sense advertir prèviament als propietaris del què volien fer.

  Han convertit aquells paratges en unes grans explotacions on els treballadors són els antics propietaris i ara es veuen obligats a viure en unes condicions de misèria. Les condicions laborals i l’atenció mèdica són molt deficients i la canalla es veuen obligats a treballar des de ben petits.

  Per a més informació podeu anar al blog : http://gerardalindia.blogspot.com.es/p/les-mines-de-carbo-somnis-ennegrits.html

   Les mines de pedra calcària estan en condicions molt semblants.          Ens explica en Quim que la pedra calcària rep el tractament a les mateixes mines.

  En las fotografies següents podrem veure com, amb explosius, van foradant les muntanyes per poder treure’n la roca.

  Fan un forat a terra d’uns 7 metres de fondària, amb forma de con ( o de paperina). La part més estreta és a la zona més fonda.

A dins hi posen les roques calcàries juntament amb llenya i encenen foc, després hi afegeixen carbó perquè cremi més de pressa.

  D’aquesta  manera n’obtenen la calç.

Podeu trobar informació del procés d’elaboració de la calç a : http://www.campsdaprenentatgeib.cat/orient/lacalc.pdf

  Aquesta calç l’envien a diferents fàbriques per a elaborar pintures, material per a les obres...

  Homes, i dones treballen 8 hores diàries, sis dies a la setmana per poder cobrar 300 rúpies al dia (uns 4 euros). La canalla també hi treballa per poder ajudar perquè cal omplir un nombre determinat de sacs cada dia.

  L’altre problema greu, a part de l’explotació de les persones, és l’aspecte sanitari. El fum i la pols d’aquestes roques omplen l’aire i per tant danyen molt els pulmons de les persones que hi estan a prop.

  Quan el Quim els va preguntar quines mesures prenien per no posar-se malalts, li van contestar que cada nit prenien una cullerada de mel.

  Tots aquest materials surten diàriament de les mines cap a la resta de l’Índia i de països propers, en grans quantitats. No hi ha cap mena de control, perquè la majoria de les explotacions són propietat de persones del govern o properes a elles i la manera de saltar-se les lleis segueix essent el suborn.

CONEGUEM UNA MICA MÉS EL NORD-EST DE L’ÍNDIA

LES ESCOMBRES

LES ESCOMBRES

  Als boscos de Meghalaya hi ha un munt de palmes i palmeres. La gent surt a recollir les fulles seques. Deixen el que seria el pecíol de la fulla i el nervi central. Els transporten fins les seves poblacions portant-les en sacs que carreguen a l’esquena. Allí els agrupen en petits feixos per després lligar-los i afegir un pal o canya.

Fins aquí, el procés d’elaboració de les escombres a Meghalaya no seria gaire diferent al que s’ha fet a Catalunya tota la vida, però anem a descobrir les grans diferències.

Les nostres escombres (o graneres) s’han anat canviant per les escombres de plàstic, amb pal metàl·lic, que comprem a les botigues. Molt poca gent segueix usant les escombres de palma o de bruc i, per tant, se’n produeixen moltes menys que abans.

Nosaltres sortíem al bosc per a recollir les fulles de palmes o les branques de bruc, i després les podíem baixar carregades en sacs o dalt d’un carretó. A l’estat de Meghalaya el relleu és molt més acusat: el terreny és molt muntanyós. La vegetació és tropical i, per tant, molt més frondosa que la nostra.

Així veurem que una de les grans diferències serà els trajectes. Observa les fotografies que ens ha enviat el Quim:

SATRIYA

Seguint la caravana dels Picartistes per la Ruta de la Seda i aprenent coses de l’escola Nrityalaya (“La casa de la dansa”), hem vist uns vídeos de la dansa Satriya, típica d’aquesta zona de l’Índia. La Satriya és una dansa cerimonial originària d’Assam cap al segle XV, amb temes generalment mitològics. Hem comprovat que és molt difícil, però molt divertit. 

4t i 5è - Sattriya from Música i dansa on Vimeo.

Elaborem un gran mapa.

  Tot i que encara no ens ha arribat nova informació sobre els nostres amics, nosaltres seguim treballant. Necessitem un mapa prou gran per poder orientar-nos, seguir l'itinerari, enganxar les fotografies... Així que ens hem posat a treballar. Els més grans de la classe, els de cinquè, hem anat a la biblioteca i, amb l'ajuda del canó, ens hem dedicat a reproduir la zona que ens interessava del mapa mundi. Un cop hem dibuixat les costes i els països, hem pujat a la classe per a repassar-los amb retolador i acolorir el mapa amb pols de guix. I no és per res, però ens està quedant MOLT BÉ. Mireu si no!

 

MEGHALAYA, finals de febrer del 2.012

  És un estat de l’Índia. Es troba situat damunt de Bangla Desh i al sud de l’estat d’Assam. Així que la Caravana ja ha començat a desplaçar-se cap a l’oest.

  En Quim s’ha reunit amb el Cap d’Educació d’aquest estat. Vindria a ser com el nostre Conseller d’Educació. Han estat parlant de com funcionen allà les escoles, de que hi ha la possibilitat de fer un intercanvi cultural amb nosaltres i de moltes coses més. El Cap d’educació ha estat molt interessat en la xerrada. Es veu que l’únic intercanvi cultural que fan les seves escoles és amb Japó (perquè hi fan molts negocis amb aquest país) per això, la possibilitat de posar en contacte els seus nanos amb gent d’Europa li ha semblat fantàstica!

  Aquesta setmana el Quim i la seva gent aniran voltant per conèixer diferents escoles d’aquest estat, veure com són, com treballen i si estan disposats a treballar amb nosaltres.

  Encara no sabem què en sortirà de tot això, però ens promet fer un munt de fotografies i de vídeos i enviar-nos-els tan bon punt arribi a la ciutat.

  De moment ens fa un petit “tastet” del lloc. Diu que la canalla que ha conegut fins ara, són molt com vosaltres: els agrada la música moderna, vesteixen amb roba molt semblant i els encanta el futbol.

  L’esport més tradicional a l’Índia és el criquet  però, curiosament, no passa el mateix en aquesta zona. Diuen que és a causa dels missioners que hi van viure durant molts anys. 

  La seva religió és una mena de cristianisme barrejat amb l’animisme que encara es practica per aquestes zones muntanyoses.

  Quasi la meitat dels habitants de Meghalaya pertanyen a l’ètnia Kashi.

  La vegetació és molt exuberant i són famosos els seus ponts fets amb arrels. Una de les seves principals fonts econòmiques és la mineria: hi ha molt de carbó. Per això és un estat econòmicament més fort que d’altres de l’Índia.

  Ara anem a situar-nos una mica en aquesta zona amb algunes imatges:

L'ESCOLA NRITYALAYA

  Als afores de la ciutat de Guwahati, han trobat una petita escola. La mestra, la Kakoli Pathak, té 25 anys. És una ballarina de força prestigi que viatja per tot el seu país fent actuacions amb els millors ballarins de l’Índia. Ella i la seva família acullen els nanos els dissabtes i diumenges a casa seva i els donen classes. L’escola es diu Nrityalaya (Nrity, vol dir dansa i Alaya, vol dir casa) per tant podríem traduir el nom de l’escola com a “La casa de la dansa”.

  Ja sabeu com és el Quim, així que el primer que se li ha acudit és posar en contacte aquesta escola, amb l’escola Puigsoler. Ho ha proposat a la mestra i tant ella, com els nanos, com les seves famílies hi han estat ben encantats amb la idea. Ens han proposat fer:

-       Practicar l’anglès com a mitjà de comunicació.

-       Conèixer músiques, instruments i balls d’un i altre país.

-       Intercanviar dibuixos.

-       Fer representacions de teatre amb mímica perquè ens puguem entendre sense les limitacions dels idiomes.

-       Conèixer per aprendre a respectar i valorar les diferències, deixant de banda els prejudicis que, sovint, ens allunyen de les persones.

  Amb el permís de les seves famílies, ens han enviat les fotografies de les 11 nenes i el nen que assisteixen a l’escola Nrityalaya. Aquí teniu, doncs, els vostres nous amics. 

CARAVANA PICARTISTES 2.012

En Quim i els seus companys de viatge ja han començat la travessa que els durà per l’antiga Ruta de la Seda.

Ara són al nord-est de l’Índia, a l’estat d’Assam. Ens escriuen des de la ciutat de Guwahati, la capital del districte de Kamrup.

Són els convidats a casa d’un mestre de Sattriya. El Sattriya és una dansa molt antiga. Originàriament era una dansa que només interpretaven els monjos. Amb el llenguatge de les mans, el mudra, narraven històries mitològiques, acompanyats de música. No ha estat fins fa relativament poc temps, que les dones s’han incorporat a la interpretació del Sattriya. Un dels impulsors de la integració de les dones al Sattriya va ser un exmonjo, en Late Rasheswar Saikia. Fa uns anys que va morir. En Quim ha concertat una entrevista amb la seva filla, Ranjumani Saikia per conèixer més coses sobre el tema.