Nagaland: Els Konyak

  Nagaland és un dels estats del nord-est de l’Índia, fronterer amb Birmània, a l’extrem est de la serralada de l’Himàlaia, en uns terrenys abruptes, de rica vegetació i una fauna molt diversa.

  Hi ha un munt de tribus diferents, cadascuna amb  la seva pròpia cultura i tradicions. El que tenen en comú és el seu origen: totes són descendents dels antics mongols que, fa milers d’anys, es van instal·lar en aquesta zona.

  La tribu del Konyak ha estat sempre la més temuda i respectada. Era una tribu guerrera molt violenta, coneguda com “els caçadors de caps”, perquè tenien el costum de tallar el cap dels enemics derrotats.

   Els homes es tatuaven les cares per a provocar una impressió més temible. Però el privilegi de tatuar-se la cara només l’aconseguien un cop demostraven que eren uns bons caçadors de caps.

  Les dones d’aquestes tribus també porten tatuatges, però els duen a les cames. Els seus tatuatges simbolitzen que ja poden tenir fills i que estan preparades per a deixar la llar on van néixer. Algunes dones també porten tatuatges sota els llavis o a les galtes.

  La fauna que, anys enrere, havia estat molt abundant, s’ha vist reduïda dràsticament per dos factors: un és el gran augment de població de la zona i l’altre és la incorporació d’armes sofisticades per a la cacera. Així ara queden molts menys elefants, panteres o tigres dels que s’acostumaven a trobar en aquesta zona.

  La gent viu a les parts altes de les muntanyes per estar més protegits. Les cases estan fetes de bambú barrejat amb argila. Els sostres els fan amb fulles seques de palmera entrellaçades de tal manera que durant uns tres anys són impermeables a les abundants pluges dels monsons que regularment acostumen a assotar aquestes terres.

  Dins les cases, el foc a terra sempre és encès. Al damunt hi ha una campana de bambú i l’utilitzen per a secar  o deixar fermentar tota mena d’aliments.

  L’arròs, acompanyat de verdures (com les fulles de bananers) es menja tres cops al dia. La qual cosa no vol pas dir que no els agradi la carn. De carn se’n menja sempre que és possible. Tant els agrada que, sembla ser, que en èpoques en què encara tallaven caps (fa uns 60 anys ho van deixar de fer) és possible que mengessin carn humana.

  Un dels plats preferits és el gos. El posen a bullir amb aigua, gingebre, all, bitxos i sal.

  Alguns dels membres de la Caravana, per compromís més que res, van tastar aquesta carn. En Quim ens explica que tant l’Stefano, com la Rose Marie, com el Sebas (que van ser els més agosarats) feien una cara estranya mentre el menjaven. Es veu que gaire bo no ho és. A més la Rose Marie ens explica que els cuiners no van netejar la carn abans de posar-la a bullir i que estava tota ensangonada. Potser que el plat estigués mal cuinat, potser que aquest menjar no està fet per a nosaltres.

  Aquestes són algunes del munt d’imatges que en Quim ens ha fet arribar des de Nagaland.